Quan l’experiència pot ser molt més que un grau

REPORTATGE / ECONOMIA I EMPRESA

Són veterans del món empresarial. Alguns han estat en actiu fins fa pocs mesos; d’altres encara van cada dia a la feina tot i superar els 65 anys. Ara que es torna a parlar de prejubilacions als cinquanta i pocs, volen recordar que la veterania és font de riquesa i per a una empresa pot ser un valor afegit.

Ignasi Cusidó, president del consell d'administració de Lamp Lighting. Foto: Cedida.

Ignasi Cusidó, fundador fa quasi quatre dècades de l’empresa d’il·luminació de Terrassa Lamp Lighting, no li fa mandra seguir als seus 66 anys com a president del Consell d’Administració, fent, explica, funcions de consultor. Més aviat tot el contrari: “Per mi és important mantenir-me aquí, estar actiu i al corrent de tot el que passa. Això no vol dir que no tingui tota la confiança en els meus tres fills, que són els que han continuat el negoci, però m’agrada sentir-me útil i ajudar-los amb l’experiència que tinc acumulada”. I posa com a exemple la més que coneguda crisi econòmica actual: “Ells no havien viscut mai cap situació semblant. Certament cada crisi té unes característiques diferents, però el haver passat per situacions difícils temps enrere, ja sigui a nivell general o de l’empresa, fa que puguis prendre una orientació més clara de com afrontar moments similars”. De fet, Cusidó ja es va llençar a aixecar Lamp enmig d’una crisi econòmica, l’any 1972, que havia fet tancar l’empresa en la que treballava. “La sort que vaig tenir va ser que ja hi havia una clientela feta, però també hi vaig posar moltes ganes i esforç, i no tenir por, perquè la veritat és que en quant a formació tenia la que m’havia donat l’empresa anterior i poc més, vaig ser molt autodidacte”.

Josep Arcas, expresident i director general de Nestlé. Foto: Cedida.

¿És cert que fa 30 o 40 anys no es necessitaven tants títols i estudis de postgrau com en l’actualitat per ocupar càrrecs de responsabilitat en una empresa? De respostes, i de casos, n’hi ha per a tots els gustos. Josep Arcas, santcugatenc d’adopció 41 anys lligat a l’empresa Nestlé, de la que en va ser president i director general, considera que “sempre ha estat important tenir estudis, però en aquells anys no hi havia les possibilitats de formar-se que hi ha avui en dia”. Marc Plens, també resident a Sant Cugat i que va ser director comercial de l’empresa tèxtil Sedatex, coneguda també com a Pich Aguilera, exposa que “abans la demanda era molt superior a l’oferta, i quan un jove acabava una primera formació ja entrava a treballar”. Antoni Monerris, que va ser president, conseller delegat i director general de Henkel Ibérica, diu: “Potser la nostra empresa sempre va anar un pas endavant, era diferent d’altres del sector perquè fabricava tant productes químics per a d’altres empreses com per a particulars; però des que jo hi vaig entrar i per tant la vaig conèixer a fons, el 1978, que sempre s’ha donat una gran importància a la formació, quant més alta millor, tot ha estat orientat a que sigui una empresa moderna”. Nascut a Barcelona però resident a Sant Cugat, Monerris ja havia estat abans director general de Braun, i va treballar a Henkel quasi fins als 70 anys; posteriorment encara va impulsar Ecoembalajes España, una SA sense ànim de lucre constituïda per un grup d’empreses en pro del reciclat i d’una gestió adequada dels residus, presidint la societat fins fa pocs mesos.

Carme Ferrusola, fundadora de Joguines Barruget. Foto: Cedida.

El cas de Carme Ferrusola, fundadora de Joguines Barruguet, de Terrassa, és diferent, i explica que es va formar a casa del seu pare. Ella provenia d’una nissaga de comerciants i ja des dels 14 anys treballava. O sigui que la mateixa feina li va anar donant l’experiència necessària per, en el moment en que va veure l’oportunitat, muntar el seu negoci. “Sempre he estat molt llençada. Vaig obrir, tota sola, la botiga a Terrassa l’any 1968, quan començava a parlar-se de les joguines didàctiques. Van ser uns primers anys molt bons, i intensos perquè anava a visitar totes les escoles de la ciutat, i a més molta gent em deia que com és que quatre fustes són tan cares”. Als 69 anys Ferrusola segueix al peu del canó: “Avui, l’empresa, amb una trentena de treballadors i fusteria pròpia, la porten les meves filles i jo estic més en segon terme, escoltant i, de tant en tant, fent alguna aportació”. Sobre la veterania, Carme Ferrusola opina que “si una persona val, tingui l’edat que tingui, és una pèrdua molt important per a l’empresa que aquesta plegui. Cal pensar-se molt bé els acomiadaments que es fan. L’experiència no és un gran, sinó deu”.

La combinació entre joves i grans

La mateixa Ferrusola considera que “aquesta experiència, a l’empresa ha de veure’s acompanyada per gent jove que segurament té més estudis que no pas nosaltres”. S’hi mostra d’acord Josep Arcas: “Als 55 anys de segur que hi ha molta experiència acumulada, i és ideal que aquesta vagi de bracet amb les noves maneres de fer i els aprenentatges de la joventut”.

Marc Plens, exdirector comercial de l'empresa tèxtil Sedatex. Foto: Cedida.

Tot i així els veterans no s’estan de parlar sense embuts dels joves d’avui, a nivell general, i ho poden fer precisament des d’aquesta experiència que donen els anys. És molt clar Marc Plens: “Avui no hi ha el mateix esperit de sacrifici que abans. Es miren els resultats ràpids, immediats, i trobo que manca una formació més a mig termini. És culpa una mica de tots, moltes empreses no donen continuïtat o possibilitats de promoció, i molts joves acaben anant d’un lloc a un altre, allí on els paguin més, que sembla que aquest tema, l’econòmic, sigui l’únic que interessa”. A Ignasi Cusidó li preocupa més l’actitud que no pas la crisi: “Hi ha molt ‘passotisme’ respecte el treball, ens hi trobem a l’empresa, amb uns percentatge d’absentismes més alts que mai. S’està imposant la llei del mínim esforç però volent cobrar el màxim. Sort que hi ha una part de joves que són els millors que hi ha hagut mai, els més ben formats i preparats”. Josep Arcas també parla de l’actitud: “És fonamental, i cal esforçar-se sabent que s’està treballant en equip. Cadascú hauria de ser emprenedor des del lloc que li correspon, aportant idees i innovant”. Arcas es mostra orgullós d’haver estat tants anys en una empresa com Nestlé en la que “és normal tenir-hi una llarga trajectòria, perquè hi ha molta promoció interna i es va canviant als treballadors de departament per tal que vagin aprenent i no quedin encasellats. S’hi dóna una importància cabdal a la formació”.

L’aprenentatge continuat, clau

Antoni Monerris, exdirectiu de Henkel Ibérica. Foto: Cedida.

Tots els entrevistats consideren l’experiència com un gran valor, però aquesta s’ha de veure acompanyada per una voluntat d’aprendre, de reciclar-se constantment, de fer formació continuada. “Ho ha de fer tothom, en totes les posicions de l’empresa sempre s’han d’anar sabent coses noves. El problema a la feina de moltes persones és precisament que no s’han adaptat als nous temps”, considera Antoni Monerris. Carme Ferrusola parla del sector dels botiguers: “N’hi ha que obren una botiga sense tenir-ne ni idea, sense haver-se format, pensant que portar un establiment comercial és fàcil. I agafen dependentes que no ho són, simplement són plegadores de roba, i ja els va bé que sigui així perquè els hi paguen el sou mínim. Però als clients els agrada que els atenguin, que els hi resolguin els dubtes que puguin tenir. Aquest és un dels grans problemes del comerç actual”. Marc Plens considera que un màster pot ser útil “en un moment determinat, però la formació no s’ha d’aturar mai perquè tot evoluciona, i a més cal tenir vocació i sentir-se part de l’empresa. En aquest sentit, és imprescindible que qualsevol persona que es formi en nous aspectes vegi clar de què li servirà, i poder-los aplicar al seu dia a dia”. I afegeix que l’empresari ha de vetllar per “l’equilibri de l’equip humà, que tothom aporti el seu coneixement al conjunt de l’empresa i que ningú es pensi que per haver fet uns pocs cursos de més ja és superior a un altre, que hi hagi humilitat”.

Per la seva part, Josep Arcas es refereix de nou al cas de Nestlé, explicant que l’empresa fins i tot t’aparta temporades senceres de la feina per a dedicar-se a la formació: “calculo que vaig estar uns tres anys i mig només formant-me, quan ja hi portava temps. Cal que la gent es vagi oxigenant, prengui aire nou”, considera. I ho rubrica amb un símil amb el món del teatre: “Una formació inicial és bàsica per tenir el tiquet d’entrada, però una vegada dins ja es veurà si t’has de situar a la platea o al galliner, i això en gran part depèn de seguir-se formant i les ganes d’aprendre”.

<<<<Reportatge publicat a la revista mensual ‘B30’ el desembre de 2009>>>>
Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Economia i empresa, Reportatges i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s