Jo no vaig anar (ben bé) a aquest EGB

Yo fui a EGB

El llibre Yo fui a EGB, de Javier Ikaz i Jorge Díaz, i editat per Plaza&Janés, s’ha convertit en un dels més sol·licitats d’aquest Sant Jordi 2014. No m’ha estranyat, perquè els seus autors van tenir una bona pensada, s’han mogut la mar de bé per les xarxes des de fa mesos, disposen de nombrós material de quan els de la seva (meva) generació anaven a escola, i encerten en la majoria dels “records” d’infantesa i primera adolescència que publiquen a internet. I, espero que no se’m mal interpreti, la nostàlgia ven. Els seus seguidors a Facebook es compten per centenars de milers. I tornant al llibre, del que se’n porten ja no sé quantes edicions, l’editorial no va estalviar recursos, presentant-lo amb tapes dures i a tot color, segurament preveient ja el seu èxit. Tot plegat un regal llaminer per als que ara es mouen, aproximadament, entre els 30 i els 45 anys.

No obstant, i tot i que algunes de les fotografies que publiquen m’arrenquen un somriure, em sento lluny de la línia que marquen els impulsors del projecte. En molts casos, no sé ni de què parlen ni reconec aquella sèrie de dibuixos animats o aquell llibre que diuen que segur que t’han fet llegir. No crec que sigui manca de memòria.

Arale

I hi trobo a faltar moltíssimes referències dels meus primers anys sobre el planeta, i que sé que no posaran mai. Perquè Ikaz i Díaz apliquen allò que se’n diria un “llenguatge comú” per a tot el territori, com si a tot arreu de l’Estat l’EGB s’hagués aplicat de la mateixa manera i com si als nens de totes les “comunitats” els afectés o estiguessin marcats pels mateixos esdeveniments. Quan penso en l’EGB a mi em vénen al cap fets que de ben segur als autors del web, pàgina de facebook i llibre ni se’ls acut, com ara la venda de roses per Sant Jordi per tal de treure uns calerons per al viatge de final de curs, l’ambient que es va viure al cole el dia que el Barça jugava la final de la Copa d’Europa a Sevilla i la desolació que hi havia el dia següent, també el bon rotllo del dia que l’Espanyol disputava la final de la Copa de la UEFA (aquell dia tothom semblava periquito, i al matí següent mitja classe se’n reia de l’Espanyol), quan ens van deixar sortir al pati tota la tarda per celebrar que Barcelona havia estat l’escollida per a organitzar els Jocs Olímpics, o l’al·lucinada que va suposar anar a veure Mar i cel. Les excursions a Burriac, a Tarragona, a Empúries o al Zoo. Com es va viure l’estrena a TV3 –sí, sí, també a classe–, i com comentàvem amb els companys cada dilluns el capítol de Dallas de diumenge. Com invertíem les hores mirant en Dragui, els Bobobobs, els Barrufets, el Dr. Slump, i rèiem amb el manasses Frank Spencer de N’hi ha que neixen estrellats, amb els telèfons del Sr. Bachs del Filiprim i amb el Tres pics i repicó i la Vicenteta. Miràvem els vídeoclips a l’Oh, Bongònia, vam conèixer en Rafeques que deia que garantia “un judici com cal”, i ens sabíem de memòria els noms dels presentadors dels TN (que van deixar de ser Telediarios). A classe cantàvem el Fum, Fum, Fum quan s’acostava Nadal, i el Marremeu torra castanyes quan venia Tots Sants.

Mar i cel

I perquè no s’interpreti que aquest és un article sobre identitat (allò que alguns en dirien “nacionalisme”), sinó que parla simplement de PROXIMITAT, i que no és tan fàcil “globalitzar” a un munt de nens d’una mateixa generació i de llocs diversos, com si tots durant aquells anys haguéssim escoltat la mateixa música, jugat al mateix, i mirat per televisió els mateixos dibuixos animats, tan record i/o impacte o més que les coses que exposen els creadors de Yo también fui a EGB la van tenir o tenen en mi, i suposo que també per a molts companys de classe, l’exposició que es va fer al Museu de Mataró de l’esquelet de la balena de Mataró (no quan la van trobar, que jo era massa petit), un concert de La Trinca al Parc Central, quan germans o veïns més grans et deien que se n’anaven a Nivell i no sabies ni de què et parlaven, o quan aquests mateixos et comentaven que marxaven a un tal Desvetllament Bellugós, esperar amb impaciència la xeringada per molt que t’entrés escuma o líquid de colors als ulls, o quan veies només una vegada a l’any en directe uns homes i uns nens amb camisa verda enfilant-se els uns sobre els altres.

No, penso que molts dels records, i dels motius de nostàlgia, no es poden generalitzar, que són íntims i intransferibles. En tot cas només es pot generalitzar l’escorça.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres, Opinió, Personal i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s