40 anys del ‘Viatge a Ítaca’

Aquest proper agost es compliran 40 anys de la publicació del disc més venut de la història de la música en català, el Viatge a Ítaca de Lluís Llach, un treball que va marcar un abans i un després en la carrera del cantautor i jo diria que en el món de la Cançó. Al llibre Llach, lletra i música (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014) li dedico el capítol que adjunto tot seguit.

Viatge a Ítaca portada

Viatjant a Ítaca

Ítaca marca un abans i un després en la trajectòria de Lluís Llach, penso que això queda fora de tot dubte. La peça va trencar esquemes en molts sentits: un cantautor català que prenia textos, en la seva traducció de Carles Riba, d’un poeta grec, Konstantinos Pétrou Kavafis; una composició de ritme àgil i que es podria emmarcar en l’anomenat rock laietà però que al mateix temps usava efectes ben singulars, comptant amb els arranjaments i la direcció musical de Manel Camp; i, sobretot, la seva llarga durada, de més de 15 minuts i dividida en tres parts (a Llach correspon la lletra de la segona i la tercera), que ocupaven des de l’exterior fins al nucli de la cara A del disc. Estava clar que aquesta era la cançó principal del treball, així que el disc el va titular Viatge a Ítaca (1975). A la cara B hi situava quatre temes, alguns, sobretot l’últim –dedicat a la Revolució dels Clavells de Portugal–, molt habituals en els seus concerts: A força de nits, Escriu-me aviat, Fins el mai i Abril 74.

Com ocorre sovint en el món de la música quan es vol ser trencador, l’invent pot sortir molt bé o molt malament. I a Llach l’aposta li va anar amb vent a favor. Viatge a Ítaca és, de fet, el disc més venut de tota la seva carrera i de tota la història de la música en català, si bé les xifres exactes són difícils de dirimir ja que han estat diverses les discogràfiques que l’han anat reeditant amb el pas dels anys. Al número 100 de la revista musical Enderrock, publicat el febrer de 2004, es parla de 400.000 còpies. Siguin més o siguin menys, sembla evident que Ítaca és una de les cançons més conegudes de Llach, i va anar-la enregistrant posteriorment, amb sempre canviants arranjaments i en cap altre cas incloent les tres parts.

El significat d’aquesta illa Ítaca —paraula esdrúixola que tant va fer patir el cantant ja que a ell se li “transformava” en plana dins la melodia que havia compost, fins que Josep M. Espinàs li va dir que endavant, que per als grecs era plana (Itháka) i per tant la podia pronunciar d’aquesta manera— ha estat àmpliament debatut. El mateix Llach en feia presentacions diverses: la majoria de vegades que jo el vaig escoltar deia que la recerca d’Ítaca era la recerca de la felicitat. Però a voltes parlava més de la persecució de somnis, d’il·lusions… I ell mateix va acceptar la possibilitat, molt estesa en els ambients, diguem-ne, catalanistes o independentistes, que aquesta Ítaca fos l’arribada a la independència de Catalunya o dels Països Catalans. Kavafis descriu en el poema que canta Llach la importància del camí, del trajecte, que aquest cal que sigui llarg, de les coneixences que es fan en el recorregut i de les experiències que es viuen; més important tot això, sembla dir-nos, que no pas el propi fet d’acabar trobant Ítaca.

I
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

I el cantautor de Verges deia en alguna presentació: “I si mai creiem que hem arribat a Ítaca, és que, o bé ens hem equivocat, o bé n’hem de cercar una altra per seguir caminant”. Entronca, aquesta màxima, amb molts altres poetes, anteriors i posteriors a Kávafis (1863 – 1933). Si considerem que Ítaca és la utopia, aleshores els versos del poeta grec (nascut, però, a Alexandria, Egipte) de ben segur van inspirar també aquestes paraules, penso que prou conegudes, de l’uruguaià Eduardo Galeano:

            La utopía está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se desplaza diez pasos más allá. Por mucho que camine, nunca la alcanzaré. Entonces, … ¿para qué sirve la utopía? Para eso: sirve para caminar.    

El cantautor s’agafa a això que cal anar fins i tot més enllà d’Ítaca, o pensar-ne una de nova si ja l’hem trobat. I així insisteix en seguir el viatge, malgrat les dificultats, malgrat la boira, com ja ens deia a “Que tinguem sort” en el disc anterior. Cal anar més lluny, de l’avui i, ja preveu, també del demà.

II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Una de les preguntes que ens podem fer és si Llach és capaç de mantenir el nivell literari de la primera part de la composició. Al meu entendre se’n surt prou bé, sembla impregnar-se plenament dels mots i de la filosofia de Kavafis i escriu uns versos que, penso, no desentonen amb els de la traducció de Carles Riba. Observi’s, però, que mentre a la primera part el poeta usa la segona persona del singular, Llach escriu el segon fragment en segona persona del plural; per tant, dóna a entendre que el viatge que vol que emprenguem sigui no tant a nivell individual, de recerca de la felicitat o d’un objectiu personal, sinó el trajecte cap a un somni col·lectiu. Aquesta idea de poble, de col·lectivitat, queda encara més marcada en la tercera i darrera part (potser la menys interpretada en directe), i que en aquest cas és un desig de bona sort en tercera persona del plural a tots aquells lluitadors que són fidels al seu poble (llegiu-hi als seus orígens), sempre i quan l’amor ompli el seu cos (missatge pacifista).

III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences. 

La música té diversos punts forts. Ja s’ha esmentat l’ús d’aparells que equivaldrien als anomenats sintetitzadors imitant el so del vent, de les onades o de les gavines. Però no només a base de sintetitzadors va cercar aquests efectes. El rascat de les cordes de les guitarres d’una manera molt peculiar per part de Martí Soler (germà de Toti Soler) i de Laura Almerich ens acosten també al so dels ocells sobrevolant la costa, mentre els cops damunt el piano del mateix Llach ens fan vibrar pensant en unes onades gegantines o la proximitat de la tempesta. Santi Arisa demostrava de què era capaç de fer amb una bateria, i són emblemàtiques les notes de la flauta de Tete Matutano —instrumentista més endavant coneguda per Yashu i que ens va deixar el 3 de desembre de 2007 sense que quasi cap mitjà se’n fes ressò, i que va acompanyar un munt d’artistes en els enregistraments o en els concerts, com Ovidi Montllor, Toti Soler, Toni Xuclà, o l’Orquestra Mirasol, entre altres—. Finalment, recomano escoltar com a mínim una vegada Ítaca amb els greus ben amunt, ja que així podreu assaborir la demostració que hi fa Quique Cano al contrabaix. Un equip de luxe per a un disc històric.

Portada Llach

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Hemeroteca, Llibres, Personal i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a 40 anys del ‘Viatge a Ítaca’

  1. Xavier R. ha dit:

    Moltes gràcies Xavier. Voldria més informació de la gran Tete Matutano! És injust que gairebé no se’n sàpiga res d’ella!!

  2. Retroenllaç: El periodista Antoni Bassas, en la presentació a Mataró del llibre ‘Llach, lletra i música’ | Xavier Amat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s