‘Dissabte (fer)’, el primer poemari de Montse Amat

Dissabte fer portada

Aquest passat diumenge 21 de juny, amb l’estiu tocant a la porta i en un marc que és com casa meva, Les Esmandies, vaig tenir la sort de presentar l’òpera prima de la meva cosina Montse Amat, un treball intens format per 33 poemes i que porta per títol Dissabte (fer), editat per Neopàtria. La Montse, poetessa i actriu, amb qui em porto amb prou feines dos mesos de diferència i amb la que vaig compartir mil i un jocs d’infant i més hores que no pas tenien els dies, ha sabut traçar, al meu entendre,  uns versos d’una qualitat excel·lent, brutal. No és estrany: a la Montse de sempre li ha agradat escriure, i ja de ben joveneta va guanyar algun premi literari. Cada vers de Dissabte (fer) està treballat, pensat, elaborat amb delícia i al mateix temps amb delicadesa i passió.

No sé si és perquè la conec personalment, però a mi m’ha semblat veure, en cada mot, les passions de la meva cosina. Hi he trobat circ, teatre, música, joc, política, denúncia, mirada d’infant i al mateix temps filosofia adulta, pensaments profunds sense deixar de tocar de peus a terra; i també, és clar, intimitat i tendresa… Hi ha un poema dedicat a la seva filla, la Lira, que és una delícia, possiblement un dels moments més àlgids del treball.

Foto presentació llibre Montse

Foto: Cinto Amat

Algunes d’aquestes coses vaig intentar explicar diumenge abans d’entrevistar l’autora i que un espectacle magnífic de poesia, dansa, teatre i pintura omplís de màgia la casa de Les Esmandies. Dic que algunes coses d’aquestes vaig mirar d’explicar, bo i sabent que pel fet de ser jo una persona tan propera a la Montse potser pensareu que exagero o que no sóc gens objectiu. Però creieu-me, per poc que us agradi la poesia cerqueu aquest treball a la vostra llibreria de capçalera i assaboriu cada vers a poc a poc, sense deixar en repòs cap dels cinc sentits. Us en deixo un tast.

HARRY HOUDINI

És temps de poesia.

Ho dic per la fondària i els giravolts
i els carrers estrets i les dreceres mal indicades.
Per les subscripcions, els col·leccionistes de fora temporada
i les estampetes sense sant.
Per les competències silenciades,
perquè n’hi ha que es lleven les puces i ens ofrenen els daus.

És temps de poesia
perquè crec en ferm
que quan un s’estira als peus del llit
a comptar les engrunes que queden espargides,
és innata la inquietud
de sumar-les totes de nou.

I que de la recomposició en neix la música.

Com aquell que confecciona la solució
a poc a poc
des del silenci
amb papallones i guspires a l’estómac.

És temps de poesia
perquè aquesta ànima que ens entronca

(tan sols l’ànima,
que puja i baixa
i ens conserva)

aquesta perfecta oblidada que avança inclús quan la ignorem,
aquesta,
ens suggerirà el truc de l’escapista
i ens podrem evaporar de costat.

Com si no hagués passat res.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres, Opinió, Personal i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s